En motiu de la commemoració enguany del 160è aniversari de la publicació del Manifest Comunista, la Fundació Pere Ardiaca, ha engegat una petita campanya que pretén reivindicar la seva absoluta vigència. L'eix central d'aquesta iniciativa el composa un vídeo realitzat en col·laboració amb el col·lectiu "Estenent el Desastre", que aplega autores i autors del Barcelonès amb un ferm compromís social. El vídeo és, tal com el defineixen els seus autors, "un Collage sobre la nostra societat contemporània realitzat amb fragments de capitalisme comercial". Amb aquest document, "s'ha volgut il·lustrar el Manifest Comunista amb imatges actuals, destacant aquells aspectes fonamentals del text original per remarcar la necessitat dels i les comunistes avui i aquí".
L'audiovisual va ser presentat el passat 1 de maig en el marc d'un nou Bloc en el que s'han anat agrupant diversos documents com ara la versió del Manifest en català i en castellà, les biografies de Karl Marx i Friedrich Engels,...
La proposta de supressió del Batxillerat nocturn realitzada pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, ha provocat la indignació d'estudiants, associacions de pares i dels sindicats, ja que consideren és un atac directe contra la classe treballadora.
La supressió del batxillerat nocturn a partir del proper curs, constitueix un nou atac al dret a l'ensenyament públic en igualtat de condicions, especialment per als que treballen sense cap mena d'ajut per als seus estudis. La messura afectarà uns 5.000 estudiants de tot el país, que volen completar la seva formació secundària, compaginat-la amb els horaris laborals imposats.
L'alternativa al batxillerat nocturn segons el conseller Maragall, serà potenciar l’oferta formativa de l’Institut Obert de Catalunya (IOC), es a dir, els estudis on-line o batxillerat a distància. Aquestes modalitats necessiten obligatòriament un ordinador amb determinades característiques tècniques i connexió a internet, amb el cost que això representa i que no tothom pot assumir.
Segons el Departament d'Educació, aquesta iniciativa pretén millorar el percentatge significatiu d'absentisme de l'actual batxillerat nocturn, ocasionat per causa del treball.
Els sindicats Ustec, Aspepc-Sps y CGT, han anunciat movilitzacions per la propera setmana, i avui dimarts han convocat una protesta a la plaça Sant Jaume de Barcelona, i un altre a la plaça Imperial Tarraco, de Tarragona. També s'ha previst una parada de professors per el pròxim dimecres i noves concentracions de protesta durant tota la setmana.
El 1r de Maig té el sentit històric de la reivindicació de la lluita internacional de la classe treballadora com a classe social, enfront de la classe burgesa propietària dels mitjans de producció i de canvi.
Els fets que van donar lloc a la celebració d'aquesta diada es remonten als primers temps de la Revolució Industrial als Estats Units d'Amèrica. Durant el segle XIX una de les reivindicacions bàsiques dels treballadors es resumia en el lema "vuit hores per al treball, vuit hores per al descans i vuit hores per a la casa".
El 1829 es va formar el primer moviment per sol·licitar la jornada máxima de vuit hores. Les dues centrals que agrupaven la majoria de treballadors eren la Noble Ordre dels Cavallers del Treball i l'American Federation of Labor, de caire socialista. En el seu IV Congrés, realitzat el 1884, la Federació del Treball va exigir que, a partir de l'1 de maig de 1886, la durada legal de la jornada de treball havia de ser de vuit hores i, en cas de no obtenir aquesta concessió, decidirien la convocatòria a la vaga. La resolució va obtenir el suport de moltes organitzacions obreres, que veien, en aquesta reivindicació la possibilitat de generar nous llocs de treball, es a dir, menys desocupació.
El 1886, el president dels Estats Units, Andrew Johnson, va promulgar la "Llei Ingersoll", establint les 8 hores de treball diàries, una llei que no va ser aplicada pel sector patronal. La premsa qualificava el moviment en demanda de les vuit hores de treball com «indignant i irrespectuós», «deliri de llunàtics poc patriotes», i manifestava que era «com demanar que es pagui un salari sense complir cap hora de treball». La Noble Ordre dels Cavallers del Treball va remetre una circular on manifestava el seu rebuig a la vaga de l'1 de maig de 1886. Aquest comunicat va ser ignorat per la majoria de treballadors dels EUA i Canadà, que van repudiar als dirigents de la Noble Ordre per traïdors al moviment obrer.
El Primer de Maig de 1886, milers de treballadors van sortir al carrer i van anar a la vaga, paralitzant la majoria d'indústries del país. A Chicago, on les condicions dels treballadors eren molt pitjors, es va aturar practicament tota la ciutat i les mobilitzacions van seguir els dies 2, 3 i 4 de maig.
L'única fabrica que treballava amb ajut dels esquirols, era la fàbrica de maquinària agrícola McCormik, en vaga des del 16 de febrer perquè els patrons volien descomptar als obrers una quantitat de diners per a la construcció d'una església. El dia 2 de maig la polícia havia dissolt violentament una manifestació de més de 50.000 persones. El 3 de maig mentre els vaguistes que havien estat despatxats de la fàbrica, juntament amb els seus familiars, es congregaven davant de la planta de Mc Cormick, l'obrer August Spies va fer ús de la paraula. En aquell moment es va apropar Parson que va pujar a la improvisada tribuna per parlar. Quan Samuel Fielden va iniciar el seu discurs, les forces de seguretat van arribar, carregant contra els manifestants, reprimint brutalment el lliure exercici del dret de vaga de treballadors, trebalalladores, infants i ancians, amb un saldo de sis morts i desenes de ferits.
El diari anarquista Arbeiter Zeitung, va imprimir 25.000 octavilles on es podia llegir:
"Treballadors: la guerra de classes ha començat. Ahir, davant la fàbrica McCormik, van afusellar als obrers. La seva sang demana venjança!!!! Qui podrà dubtar ja que els xacals que ens governen estan àvids de sang treballadora? Però els treballadors no són un ramat de moltons. Al terror blanc responguem amb el terror roig! És preferible la mort que la misèria. Si s'afusella als treballadors, responguem de tal manera que els amos ho recordin per molt temps. És la necessitat la que ens fa cridar: A les armes!!!! Ahir, les dones i els fills dels pobres ploraven als seus marits i als seus pares afusellats, mentre que en els palaus dels rics s'omplien gots de vi costosos i es bevia a la salut dels bandits de l'ordre. Assequeu les vostres llàgrimes, els que patiu! Teniu coratge, esclaus! Aixequeu-vos!".
La proclama acabava convocant a un acte de protesta per l'endemà, dia 4 de Maig a la Plaça Haymarket. El que allà van succeir és va anomenar la "Revolta de Haymarket". Es van concentrar més de 20.000 persones que van ser durament reprimides per centenars de policies. El departament de policia de Chicago era utilitzat com un cos de seguretat privat al servei dels patrons. Un artefacte explosiu va esclatar enmig de la plaça, produint un policia mort i diversos de ferits. En veure el company mort, els policies van obrir foc contra la multitud i van matar i ferir un número indeterminat d'obrers. Es va declarar l'estat de setge i el toc de queda, van detenir centenars de treballadors que van ser copejats, torturats i acusats de l'assassinat del policia. La premsa i els empresaris reclamaven venjança en un judici sumari i responsabilitzaven dels fets a vuit anarquistes i a totes les figures prominents del moviment obrer.
El juny de 1886, es va iniciar el judici contra els 8 dirigents obrers davant el jutge Joseph E. Gary. Les irregularitats en el procés van ser flagrants i es van violar totes les normes processals de forma i de fons. Posteriorment va estar qualificat de judici farsa, amb l'únic objectiu de desbaratar el moviment obrer. Diversos testimonis podien provar que cap dels vuit homes havia llançat la bomba, però les autoritats ja havien decidit que eren culpables. Van formar un jurat d'homes de negocis i d’un parent del policia mort. El fiscal va acusar als presoners de ser els instigadors de les revoltes aportant com a prova els discursos i els articles escrits per ells, sol·licitant un càstig exemplar per salvaguardar les institucions en perill. El jurat els va declarar culpables i van ser condemnats a penes de presó i cinc d’ells a la pena de mort a la forca. Des del principi es va pensar que la bomba havia estat llançada per un agent infiltrat, hipòtesis que més tard va corroborar la policia, però els assassinats dels dirigents obrers s'havien de consumar.
Van ser condemnats a la pena de presó: Oscar Neebe, nord-americà, 36 anys, venedor, 15 anys de treballs forçats. Michael Swabb, alemany, 33 anys, tipògraf, cadena perpètua. Samuel Fielden, anglès, 39 anys, pastor metodista i obrer tèxtil, cadena perpètua.
Van ser condemnats a la pena de mort en la forca el dia 11 de novembre de 1887: Georg Engel, alemany, 50 anys, tipógraf. Adolf Fischer, alemany, 30 anys, periodista. Albert Parsons, nord-americà, 39 anys, periodista. Auguste Spies, alemany, 31 anys, periodista. Louis Linng, alemany, 22 anys, fuster, que diuen es va suïcidar en la cel·la abans de ser executat.
Quan el botxí va baixar la màscara sobre la cara d'August Spies, aquest va dir: "Arribarà l'hora que el nostre silenci serà molt més eloqüent que les veus que vostès estrangulen avui".
El crim de Chicago va costar la vida a molts treballadors i dirigents sindicals; no es coneix el número exacte, però van ser milers els acomiadats, detinguts, processats, ferits de bala o torturats. La majoria eren immigrants italians, espanyols, alemanys, russos, irlandesos, jueus, polonesos i eslaus. A finals de maig de 1886 sectors patronals nord-americans van accedir, finalment, a atorgar la jornada laboral de 8 hores.
En l'actualitat, molts països rememoren el dia 1 de Maig com el Dia Internacional de la Classe Treballadora. Curiosament, alguns països com els Estats Units d'Amèrica i el Canadà no celebren el Labor Day en aquesta data si no el primer dilluns de setembre. El Moviment Obrer Internacional no s'ha conformat amb aquesta conquesta i la lluita del proletariat encara continua.
El poble italià ha manifestat la seva voluntat a les urnes i Berlusconi ha resultat guanyador en els comicis electorals de la setmana passada. La coalició conservadora d'aquest magnat de la comunicació, il Popolo della Libertà, PdL, resulta triomfadora i podrà governar amb majoria absoluta a les dues cambres, el Senat i el Congrés de Diputats. Silvio Berlusconi, de 71 anys, serà investit president per tercera vegada, malgrat haver estat involucrat en nombrosos casos de corrupció i tràfic d'influències, protegit per formacions polítiques d'extrema dreta com la Lliga Nord de Bossi.
El Partit Democràtic, PD, de Walter Veltroni, en el seu intent per unificar les forces polítiques social-liberals i centristes, no ha satisfet les expectatives i tampoc ha pogut invertir els resultats negatius, tot i haver aconseguit superar el suport electoral rebut pel seu antecessor Romano Prodi en les passades eleccions. Veltroni va definir erròneament les estratègies electorals al rebutjar una nova aliança amb els comunistes i prioritzar, per contra, els pactes amb catòlics i liberals. Però aquestes eleccions han posat de manifest un fet evident, la total desaparició de l'esquerra, representada per la coalició Sinistra Arcobaleno, de les dues cambres legislatives, en no haver aconseguit arribar al mínim necessari en cap de les dues. En 2006 la Rifondazione Comunista va acceptar ser part d'una aliança amb el govern de Romano Prodi. Des d'aquell moment, ha estat durament criticada pel suport que van oferir a l'exercici d'un govern que no va complir les seves promeses de reformes socials i va assumir eventualment postures conservadores. En aquest panorama, Bertinotti va assumir la presidència de la Cambra de Diputats i Franco Giordano va ocupar el càrrec de Secretari General. Els resultats electorals mostren, a més de l'esperada victòria de les dretes, tot i les perilloses amistats de Silvio Berlusconi i Marcello Dell'Utri, la seva mà dreta amb la màfia, l'imperant bipartidisme que s'ha instaurat també a Itàlia i una distribució de les preferències cap als partits menors que afavoreix a l'extrema dreta de cort feixista, La Destra i una dissidència catòlica conservadora, l'Unió de Demòcrates Cristians, UDC. A l'interior de la coalició Sinistra Arcobaleno, si bé la força de la Rifondazione Comunista és determinant, es va decidir fer desaparèixer la falç i el martell del símbol i Bertinotti va declarar que el comunisme es convertiria només en una "corrent cultural” a l'interior de l'organització. El balanç polític mostra el fracàs de l'estratègia adoptada pels comunistes italians. La dissolució del discurs i de la simbologia comunista no ha resultat la millor opció. Els comunistes paguen l'error d'haver acollit a un govern moderat i conservador i amb això, enterren tota una estratègia polític-institucional. No obstant això, davant les desigualtats i els conflictes que sacsegen el país, els camins cap a una esquerra comunista no desapareixen sinó que, han de forjar-se al marge de les institucions, recuperant la força de la crítica i la potencialitat de la protesta.
L'alarmant baix nivell de les reserves d'aigua als pantans catalans ha posat el debat sobre la gestió dels recursos hidrològics en el primer punt de l'ordre del dia. L'amenaça de manca d'aigua de boca a Barcelona si es prollonga la sequera, per molt preocupant que sigui, no deixa de ser paradoxal, ja que, tal com publicava La Vanguardia l'octubre de 2007, Barcelona consumeix, com a aigua de boca, més aigua envasada que de l'aixeta. Concretament, segons un estudi de la Asociación Nacional de Aguas de Bebidas Envasadas (Aneabe) el 58 % de l'aigua ingerida és envasada. Segons estimacions de l'any 2007, a l'Estat Espanyol es consumeixen 147 litres d'aigua envasada per persona a l'any, el que el situa al capdavant del rànking, només superat per Itàlia i molt per davant de països com els EUA, amb 99 litres. Les causes d'aquestes dades són bàsicament dues ben conegudes: el mal sabor de l'aigua a determinades zones, degut al clor i la resta d'agents potabilitzadors de l'aigua, i la creença, molt extesa gràcies al bombargeig dels mitjans de comunicació però no fonamentada científicament, que l'aigua envasada és de major qualitat que la canalitzada.
El consum d'aigua envasada s'ha anat incrementant a un ritme constant en els últims 30 anys, gràcies a l'orquestració publicitària que ens ha aconseguit fer creure que era més sana que la de l'aixeta, quan no ho és i a més costa unes 500 vegades més. Hi ha importants interessos econòmics rera el negoci de l'aigua i el seu embotellament que els mitjans oculten descaradament a la població en l'actual debat i que juguen un paper fonamental en el condicionament de l'opinió pública per tal que accepti la privatització dels recursos hidrològics ara estatals. [+]
El negoci de l'aigua envasada representa un volum anual de 89.000 milions de litres i els seus beneficis s'estimen en 50.000 milions de dòlars. Les grans empreses de l'alimentació com Nestlé, Coca-Cola o Danone s'han col·locat al capdavant del sector de l'aigua envasada i han protagonitzat ja més d'un escàndol. Per exemple, quan Coca-Cola es va introduir al mercat britànic, es va descobrir que sota la marca comercial Dasani venia aigua d'aixeta tractada a 1,40 euros el mig litre. L'aigua que aquesta corporació presentava com “natural pura” procedia de les canonades de la Thames Water, una de les empreses britàniques de distribució. Aquesta companyia cobrava per la mateixa aigua que venia Coca-Cola uns 0,004 euros per cada mig litre, és a dir, el preu final era 350 vegades més gran. A més Coca-Cola reconeix obertament que, per cada 2,7 litres d'aigua potable que la multinacional extreu de la terra, es fabrica 1 només litre de producte, els 1,7 litres restants s'usen per rentar les ampolles i la maquinària i després es descarten com aigua de deixalla.
Segons la llei, les aigües envasades es divideixen en: Minerals Naturals (d'orígen subterrani, amb una composició constant de minerals que li confereixen propietats beneficioses teòriques per a la salut), de font (Aigues no tractades però que no tenen cap mena de propietat beneficiosa per a la salut) i Potables Preparades (Aigües tractades per a ser potables, que han de complir els mateixos requisits que les aigues potables de consum públic). No obstant això, les aigües envasades també presenten problemes de neteja, de salubritat i, contràriament al que ens donen a entendre nombrosos embotelladors, en general, no posseeixen propietats curatives ni preventives contrastades. No només això. Investigadors de l'Institut de Geoquímica Ambiental de la Universitat d'Heidelberg (Alemanya) han estudiat el comportament dels envasos de plàstic a llarg termini i han arribat a la conclusió que els líquids guardats molt temps a temperatura ambient incorporen importants quantitats d'antimoni, una substància tòxica component del polietilén tereftalat (PET) i altres plàstics.
Es diu que l'aigua de l'aixeta no està tan neta com seria desitjable. En lloc d'insistir sobre la necessitat d'aigua d'aixeta més sana, alguns interessats pretenen que gastem els nostres diners en l'envasada. Els experts asseguren que tant l'aigua envasada com la de l'aixeta tenen de mitjana una qualitat similar i ressalten que l'aigua de l'aixeta, en concret la de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és un dels productes més controlats que existeixen. El mal sabor de l'aigua de la zona sud de Barcelona, alimentada pel riu Llobregat des de les plantes potabilitzadores de Sant Joan d'Espí i Abrera, es deu exclusivament a l' important tractament que reben aquestes aigües per assegurar-ne la seva potabilitat, encara que això sigui en detriment de la seva qualitat organolèptica. La zona nord de l'Àrea Metropolitana, alimentada per les aigües del riu Ter, tenen un gust millor, però no una notable qualitat superior a efectes sanitaris.
L'aigua és cada dia més escassa i, per això, cada dia més cara. Però, quin és el preu real de l'aigua? De fet, el preu de l'aigua varia de manera extraordinària segons la ciutat. La Federació de Consumidors en Acció va realitzar un informe el 2004 en el que analitzava el cost de l'aigua en 28 ciutats diferents i concloïa que existia una variació de preu del 761%. Per exemple, per consumir 12 metres cúbics i mig d'aigua –el normal per a una família de quatre persones–, a Valladolid es pagaven 2,72 euros al mes en 2004 (més IVA). A l'extrem oposat, Aigües Municipalitzades d'Alacant cobrava en el mateix any uns 23,43 euros pel mateix consum, inclosa una quota fixa mensual de 18,68 euros, quota que a Valladolid no existia.
Després de tot això, quan sentim a parlar d'escassetat de l'aigua i de possibles solucions, no podem si no preguntar-nos: i l'aigua privada? Restringim l'aigua als agricultors i comprometem les collites, estem disposats a realitzar obres d'enginyeria que comprometen el medi i serem capaços de restringir l'aigua d'aixeta als consumidors però no hi ha ningú que es plantegi l'opció d'actuar contra unes multinacionals propietàries d'importants fonts que s'enriqueixen amb marges de benefici del 350% i converteixen en deixalla 2 de cada 3 litres que gestionen?
El Ministeri d'Indústria va presentar el febrer de 2007 l'Avantprojecte de Llei de Bases de les Aigües Minerals i Termals. Amb aquesta norma volia declarar de domini públic les aigües minerals i termals, ja que ara una part important d'elles són de titularitat privada. Amb aquesta mesura “es procedeix a demanialitzar (és a dir, passar a titularitat estatal) totes les aigües minerals i termals”. Per compensar als propietaris de les aigües demanialitzades, l'executiu proposa en una disposició transitòria establir una concessió de 60 anys.
Aquest avantprojecte va ser molt criticat des de nombrosos sectors de pressió, que van arribar a comparar la política del govern de Zapatero amb la del bolivià Evo Morales. El projecte només afectava a les aigües minerals i termals i no incloïa les aigües de font, ni les preparades.
Els liberals argumenten que la propietat col·lectiva de l'aigua ocasiona el ràpid desproveïment dels aqüífers i que sense drets de propietat sobre l'aigua ningú té incentius per trobar i explotar les aigües subterrànies. Intenten implantar la idea que la privatització de l'aigua no imposaria preus prohibitius per als més pobres del món. A partir d'aquest argumentari tan poc sostenible, els darrers anys s'ha generat un mercat gegant de l'aigua, sota l'excusa que la privatització comportaria la millora de l'eficiència i l'expansió del servei. No obstant això, com tantes altres vegades, l'eficiència promesa només amaga l'interès d'aquests lobbies de pressió econòmica per augmentar els seus propis beneficis. La revista anglesa The Economist (16 de març de 1997) va publicar que els costos de producció de l'aigua potable a França per a la mateixa quantitat de persones gestionada per una empresa privada era un 44% més cara comparada amb la d'una empresa pública.
El grup parlamentari d'Izquierda Unida a l'Assemblea de Madrid va denunciar que el govern de l'esmentada comunitat va imposar una pujada de tarifes que penalitzava amb un augment del 13% als particulars, al temps que feia una rebaixa a les empreses. Més o menys al mateix temps, la Agència Catalana de l'Aigua (ACA) va decidir penalitzar els consums malgastadors en l'àmbit domèstic i també augmentar les tarifes a les indústries més contaminants i consumidores en excés (per exemple, les explotacions ramaderes, entre d'altres).
L'actual debat sobre l'aigua coincideix de manera gens casual amb una crisi del mercat immobiliari que farà minvar de manera important els ingressos que els ajuntaments perceben per la venda del sòl de titularitat municipal. No és d'estranyar que importants grups econòmics ja estiguin exercint la seva capacitat de pressió, talment com voltors, per tal que els ajuntaments cedeixin a obtenir beneficis de la privatització de les aigues municipals.
D'aquesta manera, davant l'actual situació, enlloc d'enfrontar la crisi amb un model que reforci la capacitat de l'estat sobre els recursos d'aigua que haurien de ser de propietat i gestió pública, tot sembla indicar que els principals partits polítics, de la mà dels mitjans de comunicació, pretenen aprofitar la crisi per colarnos mitjançant la tàctica del shock un altre procés de privatització dels recursos naturals que són de tots i de totes.
Embotellada o de l'aixeta, l'aigua és cada vegada un luxe més gran i el canvi climàtic fa que aquesta circumstància s'agreugi cada dia més. A Espanya es preveuen cada vegada menys pluges, no obstant això el consum per càpita no para de créixer i el nombre d'habitants tampoc, el que confirma que estem vivint una realitat insostenible. Els diferents governs han cedit als interessos de les multinacionals i han oblidat el mandat de proveïr d'aigua potable a tots els seus ciutadans: milions de persones a tot el món ja no tenen accés a l'aigua potable que gestionen de manera privada una minoria d'empreses cada cop més fora de tot control.
L'aigua s'ha convertit en un emblema de la lluita per la vida i un dels èxits més importants dels pobles del món ha estat evitar que aquest bé es privatitzi fins ara.
La població es va adonant que el model neoliberal és incompatible amb els drets humans i amb la vida mateixa que exprimeix fins a consumir.
RoigEsfera només es fa responsable dels articles signats com a "La Redacció" i en cap cas es fa responsable dels continguts publicats per les fonts que hi són enllaçades de manera automàtica.
Carregant...
Enllaç | 
| Tornar Amunt
| 
Destacats